«M’ha trencat estereotips i esquemes mentals»

Com és ser voluntària a l’AFEV com a persona mentora? 🤔🤔 La finalitat d’aquesta entitat (una de les fundadores de la Coordinadora, a més de sòcia) és actuar contra les desigualtats socials i educatives en nens, adolescents i joves mitjançant el voluntariat jove. Desenvolupen diversos projectes en mentoria socioeducativa: com enTàndem o UniMentor.

A l’AFEV han entrevistat a una mentora, la Clara, que està acompanyant a un nen d’11 anys aquest curs, i han compartit l’entrevista amb nosaltres. ❤️❤️ Només podem dir: llegeix a la Clara 🤓🤓 i anima’t a participar en un voluntariat de mentoria social. En el cas de l’AFEV trobes més informació aquí. I si t’interessen altres tipus de mentories, pots veure els projectes de les entitats de la xarxa de la CMS aquí.

Com descriuries la teva relació de mentoria amb l’infant que has acompanyat aquest curs?
Doncs la descriuria com una relació peculiar on cadascú té molt clar el seu rol. Penso que és una unió diferent a cap altra que haguem tingut. On és molt important la confiança, i que tot i que hi ha un canvi de situació i de paradigma, és una relació de molt aprenentatge. Ho és perquè sortim de la nostra bombolla, ell -s’entén- pel fet de tenir un referent, però jo sense dubte soc qui més ha aprés de tot això.

Que et va motivar a apuntar-te al voluntariat en mentoria de l’AFEV?
Crec que diferents coses: primer, per casualitat vaig veure el cartell del projecte l’any passat, em va semblar especialment xulo, que tenia molt sentit, estava molt ben fet i funcionava. I segon, em va atreure el fet de pensar d’anar a barris que no he anat mai i conèixer la Barcelona que no conec. Al final, pel meu dia a dia i pels estudis, no em podia moure dels barris gentrificats, i està clar que una si no es mou no pot conèixer més enllà. I sense anar més lluny la mentoria és això: suposa moure’s, conèixer les famílies i els infants, aprendre del seu context complex a nivell social i cultural, i compartir entre totes.

Quins aspectes de la mentoria creus que han estat més útils o valuosos per a ell?
Crec que li ha sigut molt valuós el fet de tenir una relació diferent i que no tingui que veure amb els professors o tutors. Sobre tot el que jo li plantegi què vol fer i què no, perquè el fet de no donar-li cap tipus d’ordre li dona una certa autonomia i seguretat, tot i que ja és molt independent i intel·ligent emocionalment. El tenir-lo sempre en compte i parlar les coses que li agraden i li venen de gust fer generen confiança en si mateix i en mi, i això es molt valuós per les dues.

Que t’ha ensenyat la teva parella de mentoria? Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès o impactat de la relació?
Primer de tot, m’ha trencat estereotips i esquemes mentals que tenia: quan no coneixes una situació tens prejudicis o una idea molt quadrada, fet que ell ha trencat totalment. Per exemple, assumir que un nen amb 11 anys pot ser una persona tan desenvolupada i amb tan raonament, ja que socialment infantilitzem als infants. En el seu cas això em va sorprendre molt des del primer dia: va sol a casa, pren decisions, es molt autònom. M’ha ensenyat a tenir paciència, a gestionar-me, a voler fer-ho lo millor que pugui. Però sobre tot a adaptar-me al seu ritme, ja que la mentoria està adreçada als infants i ens hem d’adaptar a les seves necessitats. Venir a escoltar i a parlar fins ara m’ha ensenyat moltíssim. Fins i tot a mi mateixa, situacions que sé gestionar, que no, en guanyar confiança en mi i en creure en això, ja que si no, no funciona.

Quin consell donaries a algú que estigui considerant apuntar-se al voluntariat per esdevenir una persona mentora
Tenir molta cura amb tot, sobre tot a l’inici, que no intentis agafar la iniciativa de portar-ho tot i tenir el poder. Tenir clar que has de venir a escoltar, i també hi ha una part molt important, i és que ningú et pot dir com has de ser o què has de fer, ja que depèn totalment de la relació amb el teu mentorat. Tenir les mínimes expectatives, adaptar-se i tenir-lo al teu centre, i sempre molta paciència.

Quin missatge li donaries a altres voluntàries interessades a fer mentoria social?
Que ho facin! Al final si estàs interessat no hi ha res com fer-ho. Al final es una cosa que t’omple moltíssim, i si tens curiositat per fer-ho, segur que t’agradarà. A mi sempre m’han agradat els temes socials, però no és lo mateix llegir o saber dades que estar allà amb ell i parlar i aprendre. Està molt bé estudiar a la universitat els índex de pobresa a Barcelona, però no té res a veure al fet d’anar a aquests barris i conèixer als nens i les famílies i assumir que és gent com tu i us podeu aportar moltíssim mútuament.

Recomanaries aquesta experiència de voluntariat a un altre jove? Per què?
Sí, òbviament! Perquè crec que tenim moltes coses a aprendre de tothom, i al final, més enllà de si això et fa sentir bé amb tu mateixa o si aprens molt o no, confio en que aquests projectes impacten molt positivament en persones que ho necessiten. És un impacte petit, però aquesta estona és positiva per una mateixa i alhora és satisfactori per als nens, famílies i professors. A nivell social, en general, et dona una visió més positiva de les coses, en aquest món que sembla que tot es derrueix i tot angoixa, això et fa centrar-te en estar amb aquest infant i per a una mateixa és un parar, reflexionar i viure el moment amb una visió positiva de la vida i del que ens envolta.

Quines són les principals competències que creus que has après o reforçat a través del voluntariat? Per a què t’ha servit aquest voluntariat a nivell personal?
A nivell competències; la comunicació, jo sempre he sigut comunicativa però he hagut de fer un esforç amb el nen i aprendre a dir les coses amb molta cura, quan encara no tenia tot el context, aprendre a no donar-li tampoc molta informació sobre mi i assumir la relació que tenim i els límits. La paciència també, el saber esperar, donar-li el temps que necessita. Assumir que la mentoria té moltes coses a treballar, però deixar que sigui el mateix infant qui va donant prioritats. A escoltar i no jutjar, el primer dia quan em va dir que tornava sol a casa vaig flipar, ja que no viu massa a prop del lloc i té 11 anys, una situació que jo mai he viscut. Però al final no es pot jutjar a cap família ni ficar cap cara a aquestes coses, ja que si no l’infant pot rebre que això no està bé. La pròpia manera de fer les coses, a nivell cultural, pot ser molt diferent i pot xocar. Crec que ha sigut un aprenentatge molt gran en molts àmbits, sobre tot personal, crec que probablement m’ha donat una visió més positiva sobre mi mateixa, més confiança, i una visió més positiva sobre el món i sobre el tema social. Problemàtiques del món que sembla que ens deprimeixen molt i ens fan no actuar quan és el que necessitem. En general m’ha agradat molt, encara l’estic fent i no vull que s’acabi, sé que al tancament estaré molt trista, més per mi que per l’infant. Estem molt més encaminats, hi ha més confiança i ens ho passem molt bé. És un espai on he descobert a altra persona, m’he conegut a mi i he conegut un lloc molt maco. Em fa pena que acabi però ho prenc com un inici, ja que ara que he començat no crec que pari.

Autoria entrevista: AFEV